Xavier Benguerel .:. Comentaris

  •  7 Faules de La Fontaine
  • Amb aquesta obra he procurat abordar un gènere musical nou per a mi: la il·lustració d’un text poètic recitat, amb la intenció d’apropar l’oient a Jean de la Fontaine (1621-1695), poeta d’un realisme màgic que s’expressa i neix a l’entorn d’uns textos plens de continguts filosoficomorals i d’ocurrències de gran causticitat que es manifesten amb la naturalitat que fan de La Fontaine un dels poetes francesos més importants del segle XVII.

     

    El fet de ser un text recitat dóna encara més força al discurs musical que, d’aquesta manera, queda íntimament lligat al sentit de les paraules. La música, sovint,  anticipa o comenta el que el recitant diu d’una manera tan clara. Aquí no es perd res i és mitjançant els instruments que queden subratllades les diverses “situacions” que La Fontaine adjudica tan sàviament als seus “animals”.

     

    No he volgut identificar explícitament cap instrument amb cap animal, però sí que he buscat un cert paral·lelisme entre els uns i els altres, i així he triat, expressament, faules on aquests animals fossin els protagonistes principals: la Cigala, la Formiga, el Corb,

    El Renard, el Llop, l’Anyell, la Granota, la Cigonya, la Gossa, el Lleó i el Mosquit, escrits en majúscules com volia el poeta.

     

    Aquest paral·lelisme queda ben clar, per exemple, en la introducció amb un “solo” de fagot al començament de El “Renard i la Cigonya”, quan cerco una correspondència entre la sagacitat del Renard i les característiques tan especials d’un instrument com el fagot. Podria esmentar també l’inici de “La Gossa i la seva Companya”, amb un dibuix a “solo” de l’oboè –que després torna a aparèixer- que podria identificar-se amb el patiment de la Gossa que ha donar a llum, o bé les terribles fiblades del Mosquit al pobre Lleó, fent ús de ritmes breus i secs amb el “glissando” dels instruments en “fortísimo” o en l’eficàcia d’instruments de percussió com el güiro, maraques, fuet, claves o la joguina anomenada precisament “granota” que he utilitzat en “La Granota que vol fer-se tan Grossa com el Bou”.

     

    Vull finalment dedicar una menció i un record molt especials a la traducció que en va fer el meu pare -12 llibres i un total de 238 faules- i de la qual Salvador Espriu (1913-1985), en una carta que li va trametre, va dir: “Com valoraria el vostre enginy y, la vostra ciència i la vostra traça, l’estrany, contradictori i sapientíssim gran poeta que tan bé heu traduït ¡ Amb aquest sol esforç –aquest enorme esforç fet, però, amb un tan intens i encomanadís plaer intel·lectual- ja hauríeu guanyat un lloc destacadíssim en la nostra cultura… aquesta empresa, que tant ens enriqueix a tots, havia de ser, per força, vostra”.

                                                                   

    Xavier Benguerel

     

  •  Arbor
  • Amb “Arbor”, obra encarregada per Radio Nacional de España, ens trobem davant d’un treball de gran envergadura. Cors, solistes i orquestra es reuneixen per donar una visió d’una obra que pot considerar-se resum de moltes de les aportacions de Benguerel i una magnífica porta oberta davant un fructífer futur. (Escrit de 1972). Ja la fórmula coral havia donat obres importants en l’autor, com és el cas de “Nocturno de los avisos” (1963) o “Metamorphosis” (1972).

     

    “Arbor” desenvolupa algunes de les idees de l’autor sobre la música i també sobre l’entorn del món en que aquesta música es produeix. Podríem dir que es tracta d’una cantata sobre la violència en totes les seves manifestacions des de la mort d´Abel pel seu germà Cain fins la bomba d´Hiroshima.

     

    Aquest plantejament dialèctic fuig, no obstant, de la simple demagògia o la pura emotivitat que, temes com aquest, desperten i han estat explotats sense escrúpols per molts compositors. Benguerel continua fidel al seu codi ètic i, sense eludir la responsabilitat d’oferir un formidable testimoni, intenta, sobre tot, realitzar una autèntica obra musical els valors creatius dels quals, siguin el millor defensor i el millor vehicle de les seves idees.

     

    Amb “Arbor” ens apropem a una visió plural, casi cosmogònica, sostinguda amb una unitat fèrria de pensament mitjançant les diverses llengües,  les tècniques i els desenvolupaments.

     

    Tomás Marco

     

     

  •  Astral
  • “Astral” va ser composta el 1979 per a dos percussionistes, piano a quatre mans, guitarra, violoncel i contrabaix.  Aquest conjunt instrumental mostra ja un aspecte summament atractiu des del punt de vista tímbric i, encara que tots els instruments tenen la mateixa jerarquia, cal assenyalar que la guitarra adquireix una importància central.

     

    Poques vegades hom té la sensació d’una obra més justament mesurada que aquesta en el seu desenvolupament. Qualsevol compositor amb un mínim d’habilitat, i no hi ha dubte que Benguerel la té, hauria pogut estirar tot el material de l’obra durant més temps.  I tanmateix, encara que no percebéssim que l’obra havia estat estirada, probablement sentiríem una sensació menys satisfactòria que davant el que ara és.  Quan hom ha tingut la disciplina estricta de crear una partitura que oscil·la entre la normativitat estricta i la improvisació ordenada, és una mostra suprema d’art compositiu aconseguir l’equilibri intern entre els extrems posats en joc i, en aquest moment, decidir sobre el final de la composició musical.

     

    Penso que “Astral” és precisament un consumat exemple de síntesi, ja que la descripció de la partitura ens ha il·lustrat sobre la multiplicitat i l’heterogeneïtat dels elements en joc.

     

    Carles Guinovart

     

     

     

  •  Cantata d'Amic i Amat
  • Una data és molt important en la carrera de Xavier Benguerel: 1960, que significa l’estrena en el Festival de la SIMC de Colònia d’aquesta partitura i el començament de la carrera internacional de l’autor. És,  la “Cantata d´Amic i Amat”,  una de les millors aportacions de Benguerel en el conjunt d’obres que va escriure en aquella època.

     

    Crec sincerament que el valor de la partitura no ha variat  ( aquest escrit és de 1972).

    Ha canviat l’època i, naturalment, la manera d’escriure de l’autor, però no la significació del que en aquell moment era una aportació definitiva a tots els intents que a Espanya es feien per connectar la nostra música amb les corrents més vives de la música d’aleshores.  Benguerel ho aconsegueix indiscutiblement i, el que és encara millor, ho aconsegueix amb veu pròpia. Aquí el cant humà serveix per donar un impuls creatiu a l’obra. Aquest fet és important si considerem que Benguerel té un concepte pur i abstracte de la creació musical, cosa que, potser, l’acostaria a Stravinsky. Però com en el mestre rus,  la perfecció del tractament de les veus és el que dóna a l’obra un alè expressiu que d’altres han volgut confiar al significat del text o a la seva traducció musical, purament onomatopeica. En Benguerel, la veu és un instrument i, a més a més,  una veu, i el seu tractament està inserit en el quadre general de la música, sense

    tenir ni un major ni un millor valor que el d’un element en un tot expressiu i creatiu.

     

    Aquesta obra, doncs, es situa com punt crucial de la seva trajectòria i la seva audició ha de significar la ratificació de la labor de tants anys i el reconeixement de l’obra, de la seva categoria d’obra històrica i significativa de la nostra música.

     

    Tomás Marco

     

     

     

  •  Cantus
  • “Cantus” per a guitarra sola, fou escrita a petició del guitarrista Francesc de Paula i la va estrenar el 7 de Febrer de 1983 a la sala de Música de la Unión de Escritores y Artistas de La Habana.

     

    Particularitats de l’obra:

     

    a)      Utilització d’una cita ( anònim del segle XVII “Bitayna Diridanya”), aquesta característica és comú en les composicions d’aquell període, i un precedent del que serà el “Llibre vermell”.

     

    b)      Com en altres obres escrites per a un instrument solista, el component virtuosístic hi és present en diferents moments de la composició.

     

    c)       El material musical es presenta segmentat, aquesta característica suposa que el compositor estructura la música a partir de contrastos que es manifesten en cada part o segment. Aquest contrast ve dominat fonamentalment per l’altura, la duració i el timbre.

     

    d)      De la mateixa manera que en altres instruments, la tècnica de la guitarra ha anat ampliant-se i incorporant noves possibilitats. Benguerel, en aquesta obra,  utilitza diferents procediments. La tècnica que ve del tractament convencional de la guitarra es manifesta en nombrosos fragments. També s’incorporen noves sonoritats, característica dels nous procediments guitarrístics. Aquesta combinació de diferents possibilitats origina un evident contrast de sonoritats que es manifesten tot al llarg  de l’obra.                                                  

     

    Jesús Rodríguez Picó

     

     

     

  •  Concert per a percussió i orquestra
  • “El “Concert per a percussió i orquestra” és una de les millors partitures de Benguerel, s’aparta del clima abstracte d’obres anteriors i porta la família de la percussió a les seves últimes conseqüències tímbriques, creen una serie de climes d’ordre sensorial subratllats amb el millor equilibri per la massa simfònica, i establint un discurs sonor d’autèntic interès musical, el que ja és molt dir a aquestes altures.”  (Joan Guinjoan).

     

    “El tractament de la part solista, molt proper a la pura improvisació –de manera especial en l’aspecte rítmic- l’hi confereix, per tant, una gran responsabilitat en el resultat sonor global, i sense caure mai en un mer virtuosisme. En aquest sentit, el solista està immers en el total sonor: des de la mateixa introducció de l’obra, estàtica, desenvolupant un clima màgic -comú a l´autor- del que, lentament, van sorgint les pinzellades que corren a càrrec del solista, que, més endavant i després d’uns passatges pròdigs en expansions sonores, anirà a reexposar-se –amb una configuració diferent- per donar lloc al moment de la màxima tensió de tota l’obra, en “pianíssimo” d’una gran desolació, fins als moments en que l´orquestra assumeix una temàtica més definida i en els que –en el seu diàleg amb ella- la percussió solista apareix com un “quasi obligato” amb respecte a l´orquestra, donada l’entitat simfònica d´ella mateixa”

     

    Benet Casablancas

     

     

  •  Concert de tardor
  • Malgrat les dificultats que confessa tenir a l’hora de concebre un llenguatge guitarrístic, Xavier Benguerel ha esdevingut un compositor notòriament prolífic en la seva producció per a guitarra.

     

    Si al llarg de la història el llenguatge d’aquest instrument ha basculat entre l’escriptura melòdica d’arrels violinístiques i la harmònica de fonaments pianístics, Benguerel aconsegueix un perfecte equilibri entre ambdues tendències. Aquesta feliç confluència possibilita a l´intèrpret de gaudir d’un desplegament de tècniques virtuosístiques i recursos instrumentals marcadament contrastats i, alhora, proporciona a l’oient un discurs guitarrístic amb una plenitud sonora perfectament equilibrada amb les propostes del quartet o de l’orquestra de corda.

     

    El “Concert de Tardor” recull –amb visió renovada- algunes de les millors troballes que el compositor ens ha anat oferint al llarg de la seva producció per a guitarra i el caràcter dialogant, l’estructura formal, l’eficàcia instrumental i la varietat de textures fan d’aquesta una obra de gran atractiu a l’hora de formar part de la programació d’un concert.

     

    Jaume Torrent

     

     

  •  Concert per a dues flautes i cordes
  • El títol de l’obra informa clarament del plantejament concertant de la partitura. Aquesta obra està pensada seguint una tradició que es remunta al “concerto grosso”

    A on diversos instruments solistes es contraposen al grup instrumental. Aquest concert, doncs, determina aquesta proposta , essent les dues flautes els instruments solistes i l´orquestra, instruments de corda.

     

    Està dedicada als dos solistes que l’estrenaren el 27 d’abril de 1962:  Jean Pierre Rampal i Salvador Gratacós.

     

    El Concert es divideix en tres moviments, dos ràpids en els extrems i un lent entre tots dos.

     

    Els paràmetres que conformen l’obra estan determinats per uns materials concrets, el compositor ha preseleccionat uns elements que són els que originen alguns components essencials de l’obra. Utilitza dos sèries dodecafòniques de manera no ortodoxa però s’han de tenir en compte com a punt de referència bàsic per el desenvolupament de la partitura.  Per als moviments primer i tercer, Benguerel fa ús d’una sola sèrie original i realitza totes les transposicions sobre els dotze graus cromàtics.

     

    Per el segon temps, utilitza una sèrie diferent a les anteriors, però tractada també en totes les seves transposicions.

     

    A diferència d’obres posteriors, en el “Concert per a dues flautes i cordes” no s’incorporen procediments tímbrics relacionats amb la avantguarda musical del moment, el tractament instrumental està més condicionat per alguns dels més influents compositors del segle XX, com Schoenberg o Bartók.

     

    Jesús Rodríguez Picó

     

     

  •  Concert per a guitarra i orquestra
  • El “Concert per a guitarra i orquestra”, que Siegfried Behrend va estrenar a Kassel, és una obra de les més suggestives de l’autor.

     

    Benguerel cuida la guitarra amorosament, suportant les seves millors sonoritats amb altres cordes, deixant-les fluir sobre fons transparents i, en els moments de major sonoritat, fent ús a nous mètodes sonors, a possibilitats inèdites en l´instrument. Aquestes possibilitats arriben, també, a l’instrumental que està tractat de manera no convencional i al que s’afegeixen elements tan insòlits com set metrònoms (que desenvolupen un impressionant solo de quinze segons) i quatre rellotges despertadors. Però aquesta utilització no és un caprici i ve justificada per el desenvolupament de les idees compositives de l’autor.

    Tomás Marco

     

     

     

  •  Concert per a orgue
  • A l’estiu de 1969 vaig fer un viatge a Bade-Baden. Vaig conèixer personalment al Prof. Heinrich Strobel, gran propulsor de la música contemporània i que, anteriorment, s’havia interessat per les meves obres.  Amb ell i juntament amb el Dr. Baruch, vam escoltar mitjançant alguns discos algunes d’aquestes composicions.

     

    Aleshores finalitzava la instal·lació en la sala de concerts de la Süd West Funk el nou orgue. El Prof. Strobel  em va demanar si volia escriure un concert per a aquest instrument. A al meva resposta afirmativa, neix aquesta partitura.

     

    Concebuda en un sol moviment, està construïda formalment en set seccions. Vaig intentar respondre a les paraules del Prof. Strobel quan em va dir que fos una partitura

    “lluminosa, vibrant, i plena de color com hauria de respondre a una persona llatina com jo ho era”.

     

    Xavier Benguerel

     

     

  •  Concert per a piano i orquestra
  • Xavier Benguerel presenta el seu “Concert per a piano i orquestra”, el primer  (si exceptuem un “Concert per a piano i cordes” de 1957 i retirat de catàleg) amb orquestra simfònica, dins de la seva llarga trajectòria creativa i,  en paraules seves, “l’obra que més he desitjat de fer a la meva vida”, i que va ser possible gràcies a l’encàrrec de l´Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

     

    Està dedicat als seus pares que, a l’exili, i no disposant de gaires medis econòmics, li van comprar un primer piano.

     

    Ara, Benguerel recorda aquell primer piano amb què germinaria la seva música, i ho fa amb un concert ple de vitalitat, despullat de barroquisme que de vegades trobem en obres d’un període anterior, i que vol arribar a l’essència del seu món sonor. Es tracta d’un concert escrit en un sol temps i, com fa sovint en altres obres, el divideix internament en tres parts.

     

    Benguerel ha buscat un llenguatge actual per a aquest concert, però sense allunyar-se de la forma tradicional. Per a ell, el valor està en la solidesa, en la profunditat que es pugui trobar en una obra i no en l’artifici sonor més o menys original o complaent que cau inevitablement en la lleugeresa.

     

    D’altra banda, cal tenir en compte que la forma concert s’identifica especialment amb la sensibilitat creativa d’aquest autor.

     

    Mònica Pagès

     

     

  •  Concert per a violoncel
  • La primera impressió que aquesta obra causa és motivada per l’orquestració ja que encara que l’hem de considerar com un concert per a violoncel i orquestra, hi manca totalment la secció de corda d’una orquestra habitual.

     

    Podem considerar, doncs, aquest concert com una obra en la qual s’intenta oposar-integrar un violoncel o una orquestra sense secció de cordes que aconsegueix un signe formal sensible –volem dir una forma- autònom i que dimana del seu propi material. El material s’estableix per mitjà d’una dialèctica entre un “conductus” medieval, a tres veus, procedent del  “Codex Calixtinus” del s. XII, plenament diatònic i una escriptura sobreposada que arranca del cromatisme per transgredir l’escala temperada i configurar així una composició preferentment tímbrica on són el timbre i l’articulació els veritables motors de la música i, conseqüentment, de la forma.

     

    El resultat de tot això és una obra singularment expressiva, de sonoritat atractiva i que aconsegueix una adequació perfecta entre el seu ideal creatiu i la seva realització sonora pràctica. I com que compondre és precisament això, ens trobem davant una composició de primera categoria.

     

    L’obra està dedicada al famós violoncel·lista Heinrich Schiff, que la va estrenar el 30 de juny de 1979 a Baden-Baden.

     

    Tomás Marco

     

     

  •  Concertante
  • “Aquesta obra està escrita com un diàleg permanent entre l´instrument solista –la guitarra- i el conjunt instrumental constituït  de percussions i d’instruments de corda. Un discurs guitarrístic construït a partir d’una proposició de dibuixos enginyosos, que s’obren camí posant en justa proporció una varietat de colors orquestrals Compensar la riquesa colorística del conjunt instrumental constitueix, per a un instrument com la guitarra, un desafiament important. El compositor l’afronta elaborant un diàleg guitarrístic en el qual una sèrie d’idees imaginatives ens suggereixen un paisatge en moviment continu. Així, la disposició a la sorpresa que ens reserva la guitarra, en consonància amb l’orquestra, constitueix un dels elements primordials sobre els quals l’autor estructura la unitat estilística de l’obra tot retenint l´interès de l’oient.

     

    Concebuda en un sol moviment…”resumeix tot el que jo sé sobre aquest instrument difícil, misteriós i sensible” ens diu Benguerel. En efecte, hi podem trobar elements ja existents en obres anteriors per a guitarra, com “Versus”, “Preludio indefinido” o “Cantus”, però, en tot cas, aquests elements comuns apareixen com una característica de la personalitat musical del compositor”.

     

     

    Extret del programa del concert monogràfic celebrat en el Festival “Aujoud´hui Musiques” de Perpinyà, el 2006, i  dedicat a Benguerel.

     

     

     

  •  Concertino Gèminis
  • L’obra, com el seu nom indica, és un petit concert per a violí i 15 instruments de corda sense que la part solista agafi mai un paper excessivament virtuosístic ja que la partitura te un caire eminentment camerístic.

     

    Concebuda en un sol temps i, per tant, tocada sense interrupció, en la seva construcció interna està constituïda per els tres moviments ·clàssics”. En el moviment central hi ha un petit “record” (referència al 2n “Concert per a violí” de Bartók) , compositor que va influenciar molt les meves primeres obres i és per això que aquesta partitura agafa un cert aire bartokià.

     

    L’obra està dedicada a qui la va estrenar, Gerard Claret i a l´Orquestra de Cambra d´Andorra.

     

    Xavier Benguerel

     

     

     

  •  Croquis
  • “Croquis” és un projecte, un estudi previ a un posterior quartet de corda.

     

    Escrit durant 1998, torno a apropar-me al quartet de corda després de 41 anys ja que el 1957 escric un segon quartet, obra retirada de catàleg.

     

    Considero a aquest grup instrumental un dels més interessants de tots els que es puguin formar amb instruments “tradicionals” i per a un compositor és sempre un repte treballar amb una formació tan “clàssica” però, a la vegada, tan plena de possibilitats en el llenguatge contemporani.

     

    Xavier Benguerel

     

     

  •  Dalí
  • Òpera. 

    Idea i llibret de Jaime Salom.

    Basat en fets principals de la vida del pintor i de Gala.

     

     

  •  Davallament
  • Si bé l’obra vocal és molt present al llarg de la meva producció musical, la cançó, pràcticament no hi és.

     

    En ocasió de l’homenatge a la soprano Enriqueta Tarrés, que va tenir lloc el 13 d´octubre del 2004 a l’auditori de l’edifici de la Pedrera de Barcelona, se’m va demanar la col·laboració en aquest homenatge,. Vaig pensar que la millor aportació seria escriure una cançó dedicada a Enriqueta Tarrés –que havia cantat extraordinàriament bé algunes de les obres que jo havia compost i divulgat amb la participació de la seva veu. -

     

    Van ser unes paraules del poeta Àlex  Susanna, tretes del seu llibre “Palau d’hivern” (1987), les que en van suggerir aquest text musical. Em va captivar l’atmosfera hivernal del poema, com també les possibilitats expressives que s’haurien de manifestar en una música molt adient al text, per aconseguir un cert ambient impressionista, tan característic del poema.

     

    Xavier Benguerel

     

     

  •  Dialogue orchestral
  • És aquesta una composició molt clara quant a la seva intencionalitat i articulació de les parts del discurs, per bé que és complexa la seva escriptura i treballada amb detall cada elaboració. (No cal sinó obrir la immensa partitura,  la qual ens mostra ja a la primera pàgina una disposició, només de la corda sola, repartida en 30 pautes). El darrer resultat és el de posar finalment en joc les potencialitats de la gran orquestra, fent “a priori” la presentació dels grups tímbrics que la integren, com en el cas de la presentació d’un repartiment teatral.  És per això que l’obra, d’una durada de 14 minuts, és una de les més efectives dintre de la seva estratègia comunicativa, cosa que, endemés, la fa summament pedagògica.  Vull dir amb això que, per raó del seu seccionament, resulta netament discernible i molt més accessible per a comprendre les particularitats del llenguatge del seu autor.

     

    Tot i ser una de les obres més brillants i d’una gran ambició és aquesta una de les poques obres de Benguerel que no ha estat enregistrada discogràficament i crec que és una llàstima perquè, tampoc no ha estat de les seves obres més prodigades.

     

    Com tantes altres obres de l’autor, fou estrenada a Alemanya per l´Orquestra del Staatstheater de Kassel sota la direcció de Gerd  Albrecht , el 5 d´octubre de 1970.

     

     

     

  •  Doble concert de la Porta Ferrada
  • Vaig acabar d’escriure el Doble Concert de la Porta Ferrada al començament del 2004. Neix com un encàrrec del Festival Internacional de Música de la Porta Ferrada (Sant Feliu de Guíxols).

    Aquest doble concert, per a violí, violoncel i conjunt de cambra, obre un període en què obres que treballo són totes per a petits conjunts.

    Podem veure com la forma concertant, si mirem tota la meva producció, és omnipresent en quasi totes les èpoques precedents. No he trobat una resposta satisfactòria al perquè de triar tan sovint el diàleg entre un solista i un grup instrumental. Com a aproximació, diria que amb un instrument solista sembla que la meva música hagi de fluir més fàcilment i que pugui treballar amb més comoditat el discurs musical. El fet de tenir un personatge principal en la partitura m’ajuda molt a desenvolupar la idea que tinc sobre l’obra que vull escriure.

     

    En aquest cas, es tracta de dos solistes de corda, el violí i el violoncel (abasten, entre tots dos, una extensa gama de sons) que, com es natural, hi prenen un paper primordial sense, però, que assoleixin una part virtuosística. L’obra, formalment, - i com ja he fet en diverses ocasions – està basada en tres parts que es toquen sense interrupció.

    Fou estrenada el 10 d’agost de 2005 al Teatre Auditori Municipal de Sant Feliu de Guíxols, dins del 43è Festival Internacional de la Porta Ferrada, per l’orquestra Simfonietta Porta Ferrada i les solistes Mèlodie Giot i Manon Philippe, sota la direcció de Daniel Tosi.

    Xavier Benguerel

  •  Dos poemes de Charles Baudelaire
  • Aquesta obra  la va encarregar el “Concert del Mil·lenari de Catalunya” i es va estrenar en el Gran Teatre del Liceu el 28 de Novembre de 1991. És per a baríton i orquestra.

     

    No em preguntaré, com Baudelaire: qui sóc? Es respon, “un home, un ésser degenerat que, enmig de la seva vilania, es descobreix poeta, val a dir, lúcid i més representatiu que qualsevol altre, de la baixesa humana”.

     

    Jo sí que em preguntaré: què vull? Pretenc, amb aquests dos poemes – “L´amor de la mentida” i “De profundis clamavi” (de “Les flors del mal”)- intentar establir aquella comunicació tan volguda entre creador i receptor. En aquest cas, però, a la figura compositor-intèrpret-oient, s’ha d’afegir un quart element: el traductor. De la qualitat de la versió original dels poemes a la nostra llengua en pot dependre, també, el seu resultat musical. A la vegada, seré una mena “d’intèrpret” al posar en música el més fidelment possible la veu del poeta francès que guia i condueix l’obra utilitzant una paraula - ¡i quina paraula!- que m’ha donat embranzida i força musical. És el que el compositor necessita del poeta…

     

    Aquesta obra vol retre un homenatge a la memòria de Xavier Benguerel Llobet, traductor. Voldria que el seu amor i la seva identificació amb Baudelaire fossin els mateixos quan he tractat de reviure-ho en la meva partitura.

     

    Xavier Benguerel

     

     

  •  Duo, per a clarinet i piano
  •  

    El “Duo” per a clarinet i piano (1963) podria incloure's dins del grup d´”Estructures” que Benguerel va escriure entre el 1957 I 1964; similar a aquestes, la seva forma es basa en una alternança de grups de dinàmica diferent i de diferent volum sonor, en l’ús de pedals – repeticions de grups melòdics i aparició insistent d’una sola nota -, absència de línies “cantabiles”, descompostes per una intervàl·lica d’ascendència weberniana, etc. És aquesta una obra extremament equilibrada i escrita amb la perfecció i la concisió d’un artesà; hi apareixen algunes línies melòdiques – aquí d’influència schönbergiana -, que podrien definir-se com típiques del seu autor, de la manera següent:

    exemple musical

    L’obra està articulada temàticament, amb reexposicions, etc.; això ens parla de l´interès del seu autor a dotar la seva música del màxim suport constructiu: qualsevol expressió o lirisme només pot manifestar-se si l’arquitectura interior és coherent i posseeix un gran ordre i equilibri.

    Josep Soler (Barcelona, 1969)

     

  •  Estructura II, per a flauta
  • Des del 1957, treballo en un conjunt d’obres amb el títol d´”Estructura”. Aquest grup comprèn quatre obres escrites cada una per a un instrument diferent.

     

    La II, per a flauta, com també la “Cantata d´Amic i Amat” del mateix any, són obres que van ser escrites seguint el mètode serial, si bé mai no vaig seguir fidelment les directrius recomanades per Arnold Schönberg, ja que em semblaven massa “estrictes” per a un esperit tan mediterrani i obert com el meu…

    Es també en aquesta època dels anys 50 i 60 que molts compositors escriuen obres buscant noves possibilitats instrumentals, encara que jo tracto la flauta no tant com un instrument de nous recursos sonors, sinó que potser m’inclino més per una nova recerca en el mateix llenguatge musical.

    Xavier Benguerel

     

  •  Estructura III, per a violoncel
  • A partir de 1957 Xavier Benguerel inicia un conjunt d’obres amb el nom  d´”Estructura”. Aquest grup de composicions el constitueixen quatre obres escrites cada una per a un instrument diferent: violí, flauta, violoncel i piano.

     

    L´”Estructura III” és configurada per tres característiques que determinen l’aspecte formal i alguns paràmetres essencials:

     

    a)      Distribució de les parts seguint la forma sonata.

    b)      Utilització de sèries dodecafòniques. Aquesta utilització es realitza en alguns moments de l’obra. Per a subratllar el caràcter d’inici de les diferents parts aquestes sèries apareixen, sovint, al començament dels fragments que caracteritzen la forma sonata. A part aquests fragments, les sèries dodecafòniques són pràcticament inexistents, utilitzant l’autor les altures d’una manera molt lliure.

    c)       A diferència d’algunes de les més importants obres per a violoncel sol de l’època, Benguerel solament fa servir procediments instrumentals que dimanen del repertori tradicional per al violoncel. En “Estructura III”,  utilitza procediments ja coneguts com “sul ponticello”, “non vibrato”, “arco” i “pizzicati”.

     

    La partitura està dedicada al violoncel·lista suís François Courvoisier.

    L’estrena tingué lloc a Igualada el 8 de Febrer de 1964

     

    Jesús Rodríguez Picó

     

     

  •  Hexagrama
  • “Hexagrama” és un encàrrec del Festival de Música Contemporània de Barcelona del 1997.

     

    Hexagrama equival a signe, equival a sis i és un terme que apareix al “Llibre de les mutacions”, el “I Ching”, xinès. En el cas d’aquesta obra, únicament fa referència a l’ús de sis instruments: flauta, clarinet, violí, violoncel, percussió i piano.

     

    Estructuralment parlant, “Hexagrama” és format per tres temps tocats sense interrupció. El piano, instrument principal, coordina i uneix els altres instruments.

     

    El primer moviment té un caràcter bàsicament rítmic. Faig servir un grup de cinc semicorxeres que constitueixen una referència rítmica constant d’aquest moviment, contrastat amb l’aparició, quatre vegades, d’una atmosfera sonora com és el “frullato” a la flauta; “sul ponticello” al violí; “sul tasto” al violoncel i l’ús de l’arc de violoncel al vibràfon.

     

    El segon temps és constituït per un “ostinato” (repetició constant) confiat als acords del piano i a un petit dibuix rítmic del vibràfon, mentre que la resta d’instruments actuen amb una intenció melòdica.

     

    El tercer moviment, l’inicia una successió de semicorxeres en compàs de 3/8 que dóna lloc a un desenvolupament posterior que té, com a final, un altre “ostinato”, ara de concepció diferent, que fa aparèixer els instruments, l’un rere l’altre, fins a desembocar en una petitíssima “stretta” final.

     

    Xavier Benguerel

     

     

  •  Intento a dos
  • En “Intento a dos” de 1970 trobem la guitarra, per primera vegada, combinada amb un altre mitjà instrumental, com és ara el de la percussió. La riquesa de matisos que l’autor sembla demanar a l´instrument es veu així potenciada per la filigrana tímbrica dels instruments de so indeterminat, tractats al principi amb la màxima dolcesa i, també per primera vegada, escrits amb la simbologia representativa de cadascun dels instruments, grafia propugnada pel percussionista alemany Siegfried

    Fink, que fou qui l’estrenà.

     

    Quants efectes no es donen en aquests dos mons distanciats que es conjuguen per tal d’intentar conciliar els seus respectius potencials, com dèiem més amunt, des del “pp” inicial fins al “ffff” final ?

     

    Aquesta és l’obra de preparació per afrontar el “Concert per a guitarra i orquestra” en què no mancaran els dos percussionistes.

    Carles Guinovart

     

     

  •  Introspecció
  • He escrit “Introspecció” –títol posat per Joan Pere Gil- a petició del clarinetista a qui està dedicada.

     

    En el transcurs de la meva dilatada carrera compositiva he treballat diverses obres per a un sol instrument:. la sèrie de quatre “Estructures” (violí, flauta, violoncel i piano), algunes per a guitarra i una per a percussió.

     

    Introspecció”, escrita el 2003, s’organitza en set petits fragments, que es toquen pràcticament seguits, i la seva durada total no sobrepassa els nou minuts de música. Cada una d’aquestes parts vol tenir el seu propi “argument”, buscant que aquest sigui contrastant amb el següent.

     

    He treballat el clarinet cenyint-me a les seves possibilitats més reconegudes sense voler endinsar-me en alguns recursos instrumentals que, per bé que són d’ús relativament freqüent en la música contemporània, no coincidien amb els meus objectius musicals.

     

    Xavier Benguerel

     

     

  •  Llibre Vermell
  • L’homenatge al caràcter modal, ascètic, de la música de l’edat mitjana ha estat quasi una constant en la producció de Xavier Benguerel i la freqüència recurrent en què ha anat apareixent el principal document musical català del segle XIV apuntava, des del principi, a un colofó com el que ens dóna ara amb aquesta partitura.

     

    Oratori que sembla posseir tots els atributs propis del misteri litúrgic. Oratori, misteri, retaule litúrgic. És una obra madura del compositor en la qual, assentat sobre el ric material d’un extraordinari monument català, sap trobar les millors essències del seu verb. El més admirable, però, d’aquesta obra, és el gran respecte amb què el músic tracta el material donat, un respecte que permet no interferir la gran puresa dels cants i les polifonies escollides, sinó que, en certa manera, aquest joiell de l’església, apareix com incrustat en un altre llenguatge, un llenguatge estrany al dels seus modismes i de dins el qual, precisament, emergeix amb força. La dissonància contemporània demarca molt bé la presència de dos mons contraposats i afavoreix així el relleu. Un relleu temporal, per descomptat, ja que el compositor no renuncia a cap de les adquisicions del seu idioma actual, però també una confrontació estilística en la qual el comentari musical pren un caràcter estàtic, subsidiari, àdhuc ambiental.

     

    Aquesta gran obra de Benguerel té també una connotació preciosa i és la d’ajudar a difondre un dels tresors més grans del nostre patrimoni musical.

     

    L’estrena tingué lloc al Gran Teatre del Liceu el 28 de setembre de 1988 (se'n feren cinc audicions) mitjançant una representació escènica de gran bellesa.

     

    Carles Guinovart

     

     

  •  Missa Spirensis
  • “Missa Spirensis”, neix d’un encàrrec de la ciutat de Speyer (Alemanya). No obstant, en el fons, es tracta d’una obra escrita en agraïment a la seva catedral ja que en aquest monument romànic tan colossal, he donat a conèixer diverses obres com el “Llibre Vermell” o el “Te Deum”.

     

    Aquesta “Missa” no deixa de ser una Missa en el sentit tradicional del terme. És a dir, la forma segueix sent la conformada per les parts tradicionals: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus, Benedictus i Agnus Dei. No obstant, i a petició del meu amic i director Leo Krämer, he afegit, abans del Kyrie, una breu “Intrata” en que apareix el tema de la “Salve Regina”.

     

    El conjunt està format per metalls, timbals, orgue i cor.

     

    Es va estrenar el 14 de setembre del 1997 en aquesta catedral.

     

    Xavier Benguerel

     

     

  •  Música per a oboè i conjunt de cambra
  • Un conjunt de cambra força nodrit que revela, una vegada més, la intuïció simfònica de Benguerel, un grup d’instruments individualitzats als quals s’oposa el timbre sempre net, retallat de l´instrument de doble canya solista. Per bé que parlem d’una vocació orquestral, la idea del conjunt planteja, amb la seva diferenciació tímbrica dintre de la textura, un tractament menys compacte que el de l’orquestra i, per tant, d’acord amb el material base, menys homogeni. És un nou repte el que planteja aquí l’autor; vull dir que hagués estat més còmode, més convencional emprar l’oposició habitual d’instrument solista i orquestra que no pas la d’oboè i un “conjunt” heterogeni per definició més disgregat.

     

    ¿Quin  partit en treu, com a compositor, d’aquestes dades? ¿Empra menys potser les atmosferes i efectes d’altres obres? No, això és inherent a la natura musical de Benguerel, el seu llenguatge és subsidiari d’un “soit disant” impressionisme contemporani, sense arribar mai a trair l’estètica que el caracteritza: la sonoritat del seu temps.

     

    Lògicament el contrapunt no hi pot faltar: hi és present d’ençà de la primera pàgina, però no hem pas d’oblidar que es tracta de donar protagonisme a la veu de l’oboè, una veu, d’altra banda,  penetrant i amb grans possibilitats d’expressió. Això s’aconsegueix hàbilment variant el fons sobre el qual aquest oboè destaca per mitjà de diferents grups que aporten una vestidura nova, quasi calidoscòpica, a les seves evolucions, escoltades sempre des d’un primer pla.

     

    Carles Guinovart

     

     

  •  Música per a percussió i cordes
  • El 1990 un encàrrec del 6è Festival de Música Contemporània d´Alacant i escric aquesta obra que dedico al percussionista Xavier Joaquín. La seva estrena tingué lloc a la ciutat d´Alacant el 24 de setembre d’aquell mateix any a càrrec de l´Orquestra Ciutat de Barcelona dirigida per Edmon Colomer i amb Xavier Joaquín com a solista.

    El títol, de reminiscència bartokiana, respon al que és l’obra: música pura amb l’element percutiu contrastant, que consta de marimba, vibràfon, xilofon i joc de campanes. Aquest petit conjunt està treballat com a solista i, en alguns moments, amb un clar virtuosisme. Enfront d’aquest grup de percussió s’oposa un conjunt de corda que, sovint, toca a “divisi”, aconseguint, també, en alguns moments un virtuosisme orquestral.

    Xavier Benguerel

     

  •  Música per a tres percussionistes
  • És una de les obres en què mostra Benguerel la seva predilecció pel món de la percussió, aquí, pràcticament, en estat pur, se bé utilitza un teclat per a cadascun dels executants: vibràfon, marimba i xilofon com a elements d’altura de so determinat i també un gran contingent d’instruments do so indeterminat. S’endevina el caràcter climàtic de l’obra, abundant en ressonàncies i transformacions per extinció on predominarà sempre un o altre instrument de teclat, com a element conductor, Al cap i a la fi és aquest el cos tímbric més representatiu de la música del nostre temps amb el qual es poden fer colors, matisos i intensitats de tota mena.. L’autor sap crear un ambient suggestiu gens estrident, conduït per una fantasia sonora inequívocament actual.

                                              

    Carles Gionovart

     

     

  •  Obertura episòdica
  • Obra encarregada per l´Orquesta y Coro Nacionales de España el 1991.

    Es va estrenar a l´Auditorio Nacional de Música de Madrid el 8 de novembre de 1991 per l´orquestra que la va encarregar, dirigida per Aldo Ceccato.

     

    Particularitats.

     

    El material utilitzat està en relació amb la compartimentació de l’obra, en cada episodi –ni ha 17 -  es proposa un nou material , solament el breu motiu inicial apareix en

    diferents parts de la composició, Un aspecte que determina la personalitat de l’obra, a més del plantejament segmentat, és el tractament instrumental caracteritzat per la combinació de “solos” instrumentals i de grups d’instruments. En alguns episodis el “solo” és la característica determinant, com en els fragments dotze i tretze. Aquest tractament acosta l´”Obertura episòdica” al concert per a orquestra.

     

    Harmònicament, la partitura està organitzada evitant les relacions amb la tonalitat, per aconseguir-ho, l’autor superposa altures en les que dominen els graus conjunts, establint

    “clústers” d’aspecte molt divers.

     

    A més de l’estructura general determinada per episodis diferenciats, la composició de Benguerel presenta constants canvis en l´interior d’aquests episodis. El contrast es proposa en cada un dels fragments a partir de diversos procediments, com la juxtaposició o superposició de diferents grups instrumentals, l´utilització de motius rítmics dispars o les diverses dinàmiques.

     

    Jesús Rodríguez Picó              

     

     

  •  Paraules de cada dia
  • Com a culminació d’una etapa de produccions en la que la veu i els textos tenen una presència significativa, el “Festival Internacional de Música a Barcelona”, presenta en la seva 5ª edició -1967- “Paraules de cada dia”. Una obra en tres moviments breus, d’escriptura serial, sobre tres poesies del pare del compositor, Xavier Benguerel Llobet, procedents d’una sèrie poètica del mateix títol. Els intèrprets van ser Anna Ricci, mezzo, i el “Domaine Musical”, de Paris, dirigits per Gilbert Amy.

     

    En ocasió de l’estrena, Xavier Montsalvatge va dir: “És difícil pronunciar-se rotundament i en poques paraules sobre una música frenèticament evolutiva si no és a base de considerar-la com un fenomen d’experimentació al que, això si, s’ha d’atribuir-l’hi profunda transcendència. “Paraules de cada dia”, va produir una sensació de serietat, de rigor musical verdaderament reconfortant.. Es tracta de tres bells poemes escrits per el pare del compositor (i musicalitzats) amb una estupenda llibertat de llenguatge harmònic, cercant en el petit detall constructiu i en la pulcritud extrema de la substància instrumental la matèria adequada per a donar una nova dimensió a la paraula cantada.

     

    Piano, arpa, vibràfon, tres flautes i dos clarinets s’amalgamen amb la veu de la mezzo creant sempre una atmosfera vagament impressionista, però suggerida amb neta concreció, amb naturalitat lluminosa”

     

     

     

  •  Quasi una fantasia
  • Al 1971 treballa Benguerel en una obra sorprenent, que trenca tots els esquemes anteriors i que aposta, sens dubte, per la fantasia creativa, inclús en el seu títol –“Quasi una fantasia”- per a violoncel i conjunt de cambra (16 instruments, dotze de vent, piano i tres percussionistes).

     

    Proposa un món sonor ple de sorpreses, tens, però a la vegada fluid, gens banal, que  passa per una gamma de matisos i canvis de color sonor que estableixen un discurs fantàstic. Una orquestra petita, amb el violoncel solista com única corda, si exceptuem el piano, fustes i metalls, amb el condiment obligat en aquest compositor que és la percussió, que mai passa de sonoritats discretes, subtils, i que deixa que els altres envaeixin les seves competències amb sons de claus dels instruments de vent, amb cops de la fusta de l’arc, de les mans sobre l´instrument solista, amb “clústers” del piano que evoquen misterioses sonoritats, gens agressives, sinó suggerents. Recursos  senzills però

    Molt atractius com un “glissando” descendent del violoncel, sense “vibrato” que desemboca en l’amplitud del pianíssimo orquestral i, que d’alguna manera, desencadena l’episodi final de l’obra.

     

    Jorge de Persia

     

     

  •  Quintet de la Sala de Llevant
  • El 2003, escric “Introspecció” per a clarinet sol i, si bé el clarinet ja l’havia fet servir feia molts anys (el 1963 amb un “Duo” per a clarinet i piano) vaig sentir la necessitat de tornar al mateix instrument: dúctil, àgil, d’una tessitura considerable i d’un timbre tan expressiu com eficaç en el pianíssim i en el fortíssim.

     

    Si exceptuem el “Concert per a piano i orquestra” del 2003, aquests últims quatre anys he treballat preferentment la música de cambra. El 2005 torno a fer servir el clarinet, ara al costat del clàssic quartet de corda, conjunció que sempre havia admirat. Neix, doncs, el “Quintet de la Sala de Llevant”, obra concebuda en un sol temps i que crec , continua la línia marcada per l’autor en aquests últims anys en el sentit d’eliminar tot element superflu per tal de seguir un discurs musical rigorós i que voldria marcadament expressiu. Considero aquesta partitura una de les meves obres de cambra més reeixides.

    L’estrena tingué lloc el 29 de juny del 2005 a la Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya, en ocasió de la cessió del meu arxiu musical a aquesta mateixa institució. Josep Fuster (a qui està dedicada l’obra) clarinet, i el Quartet Glinka, en varen ser els intèrprets.

    Xavier Benguerel

     

  •  Raíces Hispánicas
  • A “Raíces Hispánicas”, per a orquestra, Benguerel utilitza deu temes populars i tradicionals, “elements del folklore i la música pura espanyola”. Respecta la seva forma tradicional, sense transformar-la ni sotmetre-la a variació alguna, en episodis amb parts molt aleatòries i altres més tradicionals. Es va estrenar el 18 d’abril de 1980 en el Auditorium Maximum de la Universitat d´Hamburg, per la Sinfonierorchester des NDR, dirigida per Rudolf Kelterborn.

     

    Amb una introducció de sonoritats indefinides, oscil·lants, utilitza els següents temes: “Congoxa mas” (Juan del Encina); “Ritmo de sevillanas”, “Diferencias cavallero” (Antonio de Cabezón); “Canto popular de Granada; “Be ma´n perdut (Bernart de Ventadorn); “El amor es un bichito” (soleá gitana) ; “Aque serven” (Villancico del segle XIII); “Tonada de sa ximbomba” (Cançó popular de Mallorca); “Mais nos faz” (Villancico del segle XIII); “Mas vale trocar”(Villancico del segle XIII).

     

    La crítica de Xavier Montsalvatge  parla de certa perplexitat en el públic quan es va tocar a Barcelona:  “Xavier Benguerel, sin desviarse de su propio lenguaje compositivo postserial  y parcialmente aleatorio, introduce en esta partitura una serie de temas y figuraciones rítmicas de la música hispánica medieval, renacentista, popular y culta, sin ninguna clase de manipulación, sumergiéndolos en una atmósfera sonora extremadamente fluida –aparte de algunos momentos en que parece concentrarse en una especie de centelleo tímbrico-, lo que por un lado desorienta un poco, pero que en definitiva es lo que proporciona mayor interés y originalidad a la composición”.

                                                               

    Jorge de Persia

     

     

  •  Rèquiem, a la memòria de Salvador Espriu
  • El “Rèquiem” a la memòria de Salvador Espriu, de Xavier Benguerel, ha estat compost per encàrrec del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí per a una commemoració doble: d’una banda, el desè aniversari del Festival: d’una altra, el record de la figura del poeta Salvador Espriu en el cinquè any del seu traspàs. Aquest concert, celebrat el dia 5 d´octubre, va constituir una sessió de gala i de clausura brillant i va tenir una doble repetició els dies 6 i 7 al Palau de la Música Catalana de Barcelona. En foren intèrprets l´Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu, amb els solistes vocals Enriqueta Tarrés, soprano; Nelibel Martínez, mezzo; Eduard Jiménez, tenor, i Carlos Chausson, baríton, amb la col·laboració del també baríton Lluis Llach (en les parts dedicades a Salvador Espriu). Tots sota la direcció de Romano Gandolfi.

     

    Al meu entendre, l’obra de Benguerel és una partitura escrita amb passió i sinceritat, posseeix una gran solidesa, és profunda i conté passatges d’una gran bellesa. És escrita en un llenguatge amb què Benguerel, sense renunciar al seu pensament musical actual, assoleix la comunicació amb el públic en una obra densa que dura una hora i mitra. La intercalació de set poemes d´Espriu relacionats amb el tema de la mort, en una interpretació cantada o recitada, segons els casos, atorga al Rèquiem uns grans contrastos des d’un punt de vista musical i lingüístic – en contraposició amb els textos llatins propis d’una missa de rèquiem – però dins d’una unitat reeixida i coherent.

     

    Jordi Codina

     

     

  •  Sanch, La
  • Aquesta obra fou encarregada pel Festival Internacional “Aujourd´hui musiques” del 1996 que es celebra a Perpignan.  He escrit una partitura que es fonamenta en un text poètic escrit expressament per Patrick Gifreu.

     

    Gifreu em va resoldre molt pràcticament l´aspecte  formal de la partitura: es divideix en tres parts, segons el seu esquema poètic, i fins i tot em va fer indicacions sobre els textos que haurien de cantar els dos solistes i el cor.

     

    L’orquestra està tractada de forma transparent, clara i senzilla sense fer ús de barroquismes orquestrals que trairien els meus propòsits d’expressar-me amb gran concisió.

     

    El cor té una participació molt esquemàtica i, d’acord amb la intenció del poeta, irromp amb l´interès de subratllar amb força els passatges com: Festegem la sang! Festegem-la a l’hort!; Acollim la mort! Acollim-la bé! o, Arribem aviat! Arribem al cel! etc.

     

    En el tercer fragment i en mig del color orquestral he fet un “collage” reproduint íntegrament la melodia original de “La Passió Sagrada”, que confio a una Trompeta en sordina.

     

    Ha estat un gran plaer conjuntar un text amb unes reminiscències que s’endinsen en la tradició religioso-popular de la cultura del Languedoc-Roussillon, una poesia escrita en el dia d’avui i una música que acaba de néixer i que voldria perpetuar-se en un agermanament entre dos països amb tantes arrels comunes.

    Xavier Benguerel

     

     

     

  •  Spleen
  • Òpera de cambra. 

    Idea i llibret de Lluis Permanyer.

     

     

     

  •  Stella Splendens
  • “Stella Splendens”, per a dues guitarres, pertany a un grup d’obres escrites per a

    guitarra –bé sigui sola o combinada amb ella mateixa- on descobrim la referència a la citació textual amb una gran presència dels cants medievals catalans que es troben en el còdex montserratí.

     

    Hi ha una íntima connexió entre la tímbrica determinada d’un instrument que conegué la seva màxima expansió en el Renaixement i unes relacions modals que ens situen encara més enrere en el temps.

     

    “Versus”, de 1973, “Vermelia”, de 1976 i “Stella Splendens” de 1977, neixen sota la influència del contacte amb el guitarrista alemany Siegfried Behrend

     

    Carles Guinovart

     

     

  •  Te Deum
  • El “Te Deum”, conforma junt amb “Llibre Vermell” i “Rèquiem”, a la memòria de Salvador Espriu, una MENA de tríptic musical que te com a nexe d’unió una temàtica religiosa considerada més d’un punt de vista concertístic que no pas des d’un punt de vista com a expressió litúrgica.

     

    Si es va dir que el “Rèquiem” representa un punt culminant en la vida musical de Benguerel, el “Te Deum” continua en línia directa un fil creatiu que acumula més de quaranta anys de creació musical i que en les esmentades tres obres –vinculades a la gran forma- queda plasmada una època molt marcada per la veu: eix i fonament de tota obra d’aquestes característiques.

     

    És, doncs, aquest un dels períodes més fecunds i rics del compositor.

     

    El “Te Deum” està escrit per a solistes, cor i orquestra. Es divideix en sis parts: “Entrada”,  “Te Deum”,  “Tu rex gloriae”,  “Aeterna fac”,  “Dignare, Domine”

    I “In te, Domine, speravi”.

     

    Està dedicat a J.M.Subirachs en acció de gràcies per l’obra a la façana de ponent de la Sagrada Família que l´eminent escultor està acabant.

     

    La intenció de l´autor era estrenar-la a la mateixa Sagrada Família, en no poder ser així,

    ho va ser a la Catedral de Speyer (Alemanya) el 16 de setembre de 1993.

     

    J.S.

     

     

  •  Tempo
  • “Tempo”, per a guitarra i cordes, és immediatament posterior a “Cantus”, i va ser acabada al juny de 1983 i estrenada en el marc de la “I Mostra de Música Catalana Contemporània” el 29 d´octubre d’aquell mateix any en el Palau de la Música Catalana per el guitarrista Francesc de Paula Soler. Originalment fou escrita per a guitarra i quartet de cordes.

     

    Amb motiu d’aquesta estrena, Xavier Montsalvatge subratlla l’atractiu de la peça, on “l´orquestra de cordes està tractada cuidadosament, amb solucions intel·ligentment trobades. De totes maneres –diu- és la guitarra la que destaca amb un discurs pròdig en singulars combinacions que revelen l’aprofitament de les possibilitats tècniques de l´instrument”.

     

    Jorge de Persia